te'm presentes al fons negre amb les flors i els cucs
   i ja no em tremola la sang.
busco el port a les indies
   (també crec haver circumvalat el món)
que m'aculli i em permeti
   la pell amb la pell
   i el bes amb el bes,

¿veus
    la ma que agafa la poma?

a vegades (gran part del temps) l'amor se'm figura senzill i planer, com qui balla un vals ben muntat. però algun dilluns de mala sort veig els blaus i liles i grisos de la cromografia d'estimar i ser estimat i només veig bogeria i el desig infinit que res pot satisfer. i visc amb por de caure boig d'aquesta malaltia; por d'enamorar-me de veritat. perquè un cop he cedit a l'obsessió, un cop he abaixat la guardia i he deixat que els peus se m'aixequin del terra, tot passa a ser un tràmit de més o menys volada literària fins la caiguda estrepitosa, imparable, mortal.

em descobreixo estimant-me una mica:
m'entendreix el gest
i el reflexe d'algú qué es jo.
aprofito i m'abraço
(una carícia
     que guardo
         per mans que no son meves)
abans de fugir
i tornar-me un altre cop
torment, fúria, botxí

no tinc prou sang
per enamorar-me i morir
i tornar-me a enamorar
i morir de nou.

així brodant els anys

en veure't tot és clar

i et sento viva

i visc de tu—

fas que el camí de les hores

sigui pura tautologia.

un doux baiser, c'est peu de chose

 mai vous l'aurez, si vous le voulez