no tinc prou sang
per enamorar-me i morir
i tornar-me a enamorar
i morir de nou.

així brodant els anys

en veure't tot és clar

i et sento viva

i visc de tu—

fas que el camí de les hores

sigui pura tautologia.

un doux baiser, c'est peu de chose

 mai vous l'aurez, si vous le voulez

 

Sol orbits the galaxy independently of all other bodies. We don't know where most of the magnetars are, never mind their orbits, which are anyway unpredictable. (The nearest we know of is ~5kly? away. Or more, or less.) We don't know where any but two of the black holes are, although there must be a billion or more. Less than ten million years ago we flew into a dust cloud left over from a recent supernova.

We could have been in sterilization range of a magnetar dozens or hundreds of times since life evolved, so we're just lucky none erupted when we were. The core supermassive black hole blew somehow just 100Mya, fortunately pointed somewhere else.

The only safe-ish corner is very far from everything else, and off-axis from the central black hole. We are deep in the thick soup.

—ncmncm, HackerNews (link) 

 FEBRER

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
    —sempre el somni que precedeix la força!—

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
    un moviment suau i obscur.

    El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
    Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
    de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
    de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
    guardaven el vi de Falern.

Febrer de 1937

—Màrius Torres

  Vaig morir amb l'Abril, però el cor es negava a deixar de bategar, i els pulmons anavent inflant-se i desinflant-se, i per tant segueixo aquí. He anat refent aquell "jersei de punt a mig cosir", i fil a fil, banda per banda, no queda ja fibra del que jo era fa un any. Se'm fa impossible dir que sóc ara més o menys, o igual de feliç que abans, més o menys afortunat: és com demanar-li-ho a Llàtzer.

  Sigui com sigui, estic content d'haver mort sense desaparèixer, content de tenir l'oportunitat de seguir flotant amb aquest ara molt lleuger cos. L'any més important de la meva vida obre un any que espero, sigui absolutament banal, com jo mateix ho soc i ho és tot el que és i serà. I quina sort tenim de que ho sigui!

Creemos que la postura más sana para evitar el enredo
entre modernos, premodernos, postmodernos y antimoder-
nos sobre la superación, autoliquidación o desdoblamiento
de la modernidad, estriba en negar la mayor, como hace Bru-
no Latour. Digamos con él: «La modernidad nunca comen-
zó. Nunca hubo un mundo moderno»36. Esta es una decisión
metodológica, no una afirmación de hecho. Consiste en no
aplicar un molde prefabricado a toda una época histórica, en
evitar la trampa de quienes definen nuestro tiempo con re-
lación a los ídolos del pasado y, por ese motivo, son incapa-
ces de atisbar las aspiraciones del futuro inmediato, quedan-
do fijados a aquellos ideales cuya superación, en caso de que
se llevase a cabo, no significa ya nada para nosotros. No ol-
videmos que la ausencia de fundamentos lo deja todo como
estaba y nos obliga a retomar la investigación allí donde la
habíamos dejado

---Contra el postmodernismo, Ernesto Castro