Sagarra sobre Sagarra

Com era el seu pare en la vida diària. ¿Quin català utilitzava?

¿El meu pare? El de Barcelona. Deia els castellanismes típics del català de llavors: adiós, después, bones tardes, com qualsevol senyor de Barcelona. La meva mare com que era d’Olot parlava un català més perfecte. El meu pare la va conèixer quan treballava de secretària, primer amb Ventura Gassol i després al despatx de Macià. Parlaven, sortien junts, etc. Però el meu pare anava a la Garrotxa i ho dominava tot, la llengua no tenia secrets per a ell. A casa no parlàvem català d’Olot però era un català infinitament superior al català d’ara de tevetrès. Jo crec que tot això de la llengua se n’ha anat a fer punyetes des que està tevetrès, que quedi clar. Si el meu pare hagués vist tevetrès s’hagués enfadat moltíssim, hagués agafat un emprenyament descomunal.

—L'entrevista prohibida amb Joan de Sagarra

(Jordi Galves)

¡Oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Fes batre de nou el cor que s'enuja;
per cel, terra i mar emporta't en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t'afronten i d'altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l'era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t'emportes les fulles cantant, a l'atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d'aquesta clamor:
—Desvetlla't, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l'Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l'esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l'antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d'esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l'espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d'ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l'acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l'hem somiada sos fills.

—Josep Carner, El dia revolt

 

Anna Karenina (ii)

The study was slowly lit up by the candle that was brought. Familiar details emerged: deer's antlers, shelves of books, the back of the stove with a vent that had long been in need of repair, his father's sofa, the big desk, an open book on the desk, a broken ashtray, a notebook with his handwriting. When he saw it all, he was overcome by a momentary doubt of the possibility of setting up that new life he had dreamed of on the way. All these traces of his life seemed to seize hold of him and say to him: 'No, you won't escape us and be different, you'll be the same as you were: with doubts, an eternal dissatisfaction with yourself, vain attempts to improve, and failures, and an eternal expectation of the happiness that has eluded you and is not possible for you.

—Leo Tolstoy, Anna Karenina (Part One, XXVI)

tr. Pevear & Volokhonsky

Laia (ii)

En Pau Vilà era el més vell de tots els vells del poble. Carn de cep, anys closos a cada replec de la pell, d'una color de terrissa. Un caigut caminar cançoner, els braços com arrels d'olivera, l'òrbita d'un ull buida. Al front, la cicatriu d'un trenc antic. Va fer tota la carlinada i passà fams i perills en terres de València. Prop de Morella va perdre l'ull. Poca cosa: un salt enmig de bardisses, una bala perduda, una badada. Res, la guerra. En contar-ho, el to de la seva veu era sempre igual, fred, sense matís ni odi, mancat en absolut de passió. Al seu voltant, com una bafarada de sepulcre. Assistí al trànsit de generacions senceres: avis, pares, mullers, fills, néts, fills de néts, casals enderrocats, disputes i misèries. Però ell estava aferrat a la rutina de viure, regalimós d'anys, com una ombra de coses ja oblidades, plenes de la sentor de la mort. I el vell Vilà menava encara la mestrança, s'arrupia sota la lona i projectava per a l'any vinent, per a Sant Joan, i el temps relliscava per la seva esquena i passava sense dir-li res, acostumat a aquella companyia.

—Salvador Espriu, Laia (XII)

Anna Karenina (i)

Though Kitty's toilette, coiffure and all the preparations for the ball had cost her a good deal of trouble and planning, she was now entering the ballroom, in her intricate tulle gown over a pink underskirt, as freely and simply as if all these rosettes and laces, and all the details of her toilette, had not cost her and her household a moment's attention, as if she had been born in this tulle and lace, with this tall coiffure, topped by a rose with two leaves.

 —Leo Tolstoy, Anna Karenina (Part One, XXII)

tr. Pevear & Volokhonsky

Laia (i)

Ara la llum s'estenia arreu i ho emplenava tot. Voltada de vailets, Laia corria d'un lloc a l'altre. Era una cursa a l'aire lliure, sense fi ni objecte, sols pel plaer de sentir com la pròpia joventut vencia amb seguretat tots els obstacles.

—Laia

Salvador Espriu

JRJ

Cuando esté con las raíces
llámame tú con tu voz.
Me parecerá que entra
temblando la luz del sol.

—De ríos que se van

Juan Ramón Jiménez