En Pau Vilà era el més vell de tots els vells del poble. Carn de cep, anys closos a cada replec de la pell, d'una color de terrissa. Un caigut caminar cançoner, els braços com arrels d'olivera, l'òrbita d'un ull buida. Al front, la cicatriu d'un trenc antic. Va fer tota la carlinada i passà fams i perills en terres de València. Prop de Morella va perdre l'ull. Poca cosa: un salt enmig de bardisses, una bala perduda, una badada. Res, la guerra. En contar-ho, el to de la seva veu era sempre igual, fred, sense matís ni odi, mancat en absolut de passió. Al seu voltant, com una bafarada de sepulcre. Assistí al trànsit de generacions senceres: avis, pares, mullers, fills, néts, fills de néts, casals enderrocats, disputes i misèries. Però ell estava aferrat a la rutina de viure, regalimós d'anys, com una ombra de coses ja oblidades, plenes de la sentor de la mort. I el vell Vilà menava encara la mestrança, s'arrupia sota la lona i projectava per a l'any vinent, per a Sant Joan, i el temps relliscava per la seva esquena i passava sense dir-li res, acostumat a aquella companyia.
—Salvador Espriu, Laia (XII)
No comments:
Post a Comment