Creemos que la postura más sana para evitar el enredo
entre modernos, premodernos, postmodernos y antimoder-
nos sobre la superación, autoliquidación o desdoblamiento
de la modernidad, estriba en negar la mayor, como hace Bru-
no Latour. Digamos con él: «La modernidad nunca comen-
zó. Nunca hubo un mundo moderno»36. Esta es una decisión
metodológica, no una afirmación de hecho. Consiste en no
aplicar un molde prefabricado a toda una época histórica, en
evitar la trampa de quienes definen nuestro tiempo con re-
lación a los ídolos del pasado y, por ese motivo, son incapa-
ces de atisbar las aspiraciones del futuro inmediato, quedan-
do fijados a aquellos ideales cuya superación, en caso de que
se llevase a cabo, no significa ya nada para nosotros. No ol-
videmos que la ausencia de fundamentos lo deja todo como
estaba y nos obliga a retomar la investigación allí donde la
habíamos dejado

---Contra el postmodernismo, Ernesto Castro

En el fondo del alma antimoderna hay un racionalista acurrucado que se siente completamente estafado por la crisis de los fundamentos científicos.

 ---Contra la postmodernidad, Ernesto Castro

 Jour après jour, les amours mortes \ n'en finissent pas de mourir

(...)

El retorn, paradoxal, m'allunya:
    el fruit és metzina amarga.

Un mos fa goig i és dolç:

    sencer, per dins bull i mata.

Després, en sola nit conjura

    la plena llum,

      el bes més pur,

            la carícia tendra

                  —allò que fou.

Mariner,

sigues valent

i lleva l'àncora.

Tu has mort trist, avi, demanant explicacions a mitja veu entubada d'aquells fills que no les poden donar ni tan sols a si mateixos. Cultivem, siusplau, l'amor i la compassió, rebutgem la cultura de l'ego protagonista que defuig el compromís i la inconveniència. Poques coses importen al cap i a la fi, més que saber en morir que vius al cor d'algú. Aspiro només a ser prou valent per estimar als qui m'envolten, a trobar-me prop seu per fer-los costat i apaivagar el neguit quan els sigui pesat.

só ací, buscant al cor un plec d’abans de saber-te,
per nodrir-lo i fer-lo créixer.
i al seu temps cada fibra serà nova,
i no et sabré la pell, ni el perfum, ni el tint dels ulls
no el tindré gravat, i seràs tan sols record antic.

sóc aquí, i així laborant

per trobar-me friso:

el curs del riu capgiraré,
i cercaré diligent la flama,

que ara és brasa tendra,
aviat falla d’estiu.

 Una dèbil fiblada de record candent i llunyà

   Estic desfet, com un jersei de punt a mig cosir sobre la taula. És terriblement dolorós, però també és una oportunitat enorme per afrontar la vida amb la veritat més absoluta al front: que naixem i morim sols. Amb poc que aconsegueixi trobar i aferrar-me a una engruna de felicitat i m'acabi de cosir (crec de veres que pot quedar un jersei maco), hauré fet bona feina.

 el mon no s’acaba. el. mon. no. s’acaba.    tu segueixes viu. la sang segueix fent via, sents el vent i l’escalf del sol. no hi ha res infinit en la nostra condició d’éssers vius. el privilegi de la vida consisteix en la tragèdia de morir, consisteix en que tot s'acaba. fes el teu dol, digues adéu, mira endavant. la vida et saluda.

Sonnet 116

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments; love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove.
O no, it is an ever-fixèd mark,
That looks on tempest and is never shaken;
It is the star to every wandering barque,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come.
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
     If this be error and upon me proved,
     I never writ, nor no man ever loved.

En arribar la primavera

dolça melangia a mitja tarda — 

    sospira el cel i d'ell rellisca

   sobre l'herba un tebi bes del sol ardent.

 el pi mateix, com un amant hostatge,

   per força de fortuna amb l'altre retrobat, 

     no creu encara la seua sort,

      plaent regal que li és dat.