Tu has mort trist, avi, demanant explicacions a mitja veu entubada d'aquells fills que no les poden donar ni tan sols a si mateixos. Cultivem, siusplau, l'amor i la compassió, rebutgem la cultura de l'ego protagonista que defuig el compromís i la inconveniència. Poques coses importen al cap i a la fi, més que saber en morir que vius al cor d'algú. Aspiro només a ser prou valent per estimar als qui m'envolten, a trobar-me prop seu per fer-los costat i apaivagar el neguit quan els sigui pesat.
Estic desfet, com un jersei de punt a mig cosir sobre la taula. És terriblement dolorós, però també és una oportunitat enorme per afrontar la vida amb la veritat més absoluta al front: que naixem i morim sols. Amb poc que aconsegueixi trobar i aferrar-me a una engruna de felicitat i m'acabi de cosir (crec de veres que pot quedar un jersei maco), hauré fet bona feina.
el mon no s’acaba. el. mon. no. s’acaba. tu segueixes viu. la sang segueix fent via, sents el vent i l’escalf del sol. no hi ha res infinit en la nostra condició d’éssers vius. el privilegi de la vida consisteix en la tragèdia de morir, consisteix en que tot s'acaba. fes el teu dol, digues adéu, mira endavant. la vida et saluda.
