Vaig morir amb l'Abril, però el cor es negava a deixar de bategar, i els pulmons anavent inflant-se i desinflant-se, i per tant segueixo aquí. He anat refent aquell "jersei de punt a mig cosir", i fil a fil, banda per banda, no queda ja fibra del que jo era fa un any. Se'm fa impossible dir que sóc ara més o menys, o igual de feliç que abans, més o menys afortunat: és com demanar-li-ho a Llàtzer.

  Sigui com sigui, estic content d'haver mort sense desaparèixer, content de tenir l'oportunitat de seguir flotant amb aquest ara molt lleuger cos. L'any més important de la meva vida obre un any que espero, sigui absolutament banal, com jo mateix ho soc i ho és tot el que és i serà. I quina sort tenim de que ho sigui!

Creemos que la postura más sana para evitar el enredo
entre modernos, premodernos, postmodernos y antimoder-
nos sobre la superación, autoliquidación o desdoblamiento
de la modernidad, estriba en negar la mayor, como hace Bru-
no Latour. Digamos con él: «La modernidad nunca comen-
zó. Nunca hubo un mundo moderno»36. Esta es una decisión
metodológica, no una afirmación de hecho. Consiste en no
aplicar un molde prefabricado a toda una época histórica, en
evitar la trampa de quienes definen nuestro tiempo con re-
lación a los ídolos del pasado y, por ese motivo, son incapa-
ces de atisbar las aspiraciones del futuro inmediato, quedan-
do fijados a aquellos ideales cuya superación, en caso de que
se llevase a cabo, no significa ya nada para nosotros. No ol-
videmos que la ausencia de fundamentos lo deja todo como
estaba y nos obliga a retomar la investigación allí donde la
habíamos dejado

---Contra el postmodernismo, Ernesto Castro

En el fondo del alma antimoderna hay un racionalista acurrucado que se siente completamente estafado por la crisis de los fundamentos científicos.

 ---Contra la postmodernidad, Ernesto Castro

 Jour après jour, les amours mortes \ n'en finissent pas de mourir

(...)

El retorn, paradoxal, m'allunya:
    el fruit és metzina amarga.

Un mos fa goig i és dolç:

    sencer, per dins bull i mata.

Després, en sola nit conjura

    la plena llum,

      el bes més pur,

            la carícia tendra

                  —allò que fou.

Mariner,

sigues valent

i lleva l'àncora.

Tu has mort trist, avi, demanant explicacions a mitja veu entubada d'aquells fills que no les poden donar ni tan sols a si mateixos. Cultivem, siusplau, l'amor i la compassió, rebutgem la cultura de l'ego protagonista que defuig el compromís i la inconveniència. Poques coses importen al cap i a la fi, més que saber en morir que vius al cor d'algú. Aspiro només a ser prou valent per estimar als qui m'envolten, a trobar-me prop seu per fer-los costat i apaivagar el neguit quan els sigui pesat.

só ací, buscant al cor un plec d’abans de saber-te,
per nodrir-lo i fer-lo créixer.
i al seu temps cada fibra serà nova,
i no et sabré la pell, ni el perfum, ni el tint dels ulls
no el tindré gravat, i seràs tan sols record antic.

sóc aquí, i així laborant

per trobar-me friso:

el curs del riu capgiraré,
i cercaré diligent la flama,

que ara és brasa tendra,
aviat falla d’estiu.