Cotilla i mirinyac

Il·lustrador desconegut, Harper's Weekly (1857)

     Els crítics — tret també d'honorabilíssimes etcètera — ajuden a certificar l'anacronia de la literatura: viuen entre randes, flors de paper i fotos dels rebesavis. Donen vesses a les arnes i somien que encara són al segle dinou i que la narrativa d'ara no pot ser — «de cap manera!» — diferent de com era aquella. Chesterton va dir, un cop: «Trobo que una gran part de la crítica contemporània és com un home que digués: "És clar que no m'agrada el formatge tendre! El que m'agrada és el xeres!"» I si a molts crítics d'ara els encantés el xeres, rai. Per alguns, fins el xerès deu ser un invent massa modern i que no se cenyeix estrictament a les lleis de la novel·la del dinou, o de principis del vint a tot estirar. Per alguns no hi ha res al món, tret de les aspiracions a aconseguir una càtedra vitalícia o dirigir tal col·lecció en tal editorial. Per alguns no existeixen ni el Kentucky Fried Chicken, ni la cançó «Loco de amor» amb David Byrne i Celia Cruz, ni la revista Private, ni el forat d'ozó, ni les targetes de crèdit, ni la mescalina, ni el Fiat Tipo, ni el Túnel de la Rovira. Si els féssim el més mínim cas, aviat aniríem amb cotilla i mirinyac!

—Quim Monzó, La pira del llibre (pregó)

Article de 1989, compilat a la Maleta turca 

(Quaderns Crema, 1990)

Amb prou sort els literats coneixeran "La Dégradation de l'espèce humaine par l'usage du corps à baleines" (1770) i s'hi abstindran; l'últim purità és només això, el més recent; darrere seu espera una fila interminable de "temps millors", preparats a llançar bilis.