Allò de la subvocalització

He tingut una idea al cap durant no se ben bé quan temps. Fa prop de mig any que, com a conseqüència de llegir més que de costum, vaig adonar-me que la meva "veu interior" (la que sents quan llegeixes) no era només una imaginació: podia notar les cordes vocals adoptar la posició requerida pels sons que estava llegint (o potser la laringe, o la faringe?), i la llengua, si bé no movent-se, tensant-se i relaxant-se. L'experiència era encara més intensa quan llegia partitures amb línies vocals; era incapaç d'evitar "vocalitzar" internament, tot i que no produís cap so.

Avui he rebut un altre petó d'Atzar, que s'entossudeix en satisfer les meves estones de procrastinació amb records de records. Gaudint de The Mozart Effect (sobre el mite de la capacitat de la música del compositor austríac per transformar nouvinguts en genis), es menciona el terme de la "subvocalització" (8:00). Efectivament, aquest fenomen de veu interior té nom i ha sigut estudiat.

Següent estació? Wikipedia, és clar. I com no podia ser d'altra forma, final de línia.

This inner speech is characterized by minuscule movements in the larynx and other muscles involved in the articulation of speech.

En definitiva, tancant cicle i acabant curs!

Arendt

We are in danger of forgetting, and such an oblivion—quite apart from the contents themselves that could be lost—would mean that, humanly speaking, we would deprive ourselves of one dimension, the dimension of depth in human existence. For memory and depth are the same, or rather, depth cannot be reached by man except through remembrance.

—Hannah Arendt, Between Past and Future

(What is authority?)

La mata de jonc

«E si negun me demana:—En Muntaner, ¿quin és l'eximpli de la mata de jonc?—, jo li responc que la mata de jonc ha aquella força, que si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia...»

—Ramon Muntaner, Crònica

(edició de Ferran Valls i Taberner, vol. IX, pp. 6)

Més Crònica

«No·m pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament encara galerane leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d'Aragó en la coa per mostrar guiatge d'aquell senyor rei d'Aragó.»

—Crònica del rei En Pere,

Bernat Desclot

(edició de M. Coll i Alentorn, II, cap. XII, pp. 65)

Altre cop gràcies a la Literatura catalana medieval de Ferran Gadea; s'ha convertit en lectura addictiva, molt més atractiva que qualsevol Rudin o Ahlfors...

Ço quels homens han a fer ab sa muyler

«E podiem la ora haver xii anys complits e entravem en lo xiii; si que i any estiguem ab ela que no podiem fer ço que. ls hòmens han a fer ab sa muler, car no havíem l'edat.»

—Llibre dels feits

 (edició de Josep M. Casacuberta, I, pp. 46)

Planh + Mot del dia (xvii) — pal·li

[V]
E paradis el luoc melhor,
lai o·l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai que l'arm'es
de vos, marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles
e mon Sabata eixamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
justa N'Ulivier de Lausana.

—Guillem de Berguedà,

Consiros cant e planc e plor

(trobadors.iec.cat)

A aquest planh de Berguedà hi he arribat gràcies a la simpàtica Literatura catalana medieval de Ferran Gadea (El Jonc, 1986), i aprofito per treure'n el mot del dia:

pal·li¹ m.

(pronunciat i antigament escrit amb l simple: pali)

|| 2. ant. Cobertor, tela per cobrir un llit, una taula, un cos mort per dur-lo a soterrar, etc.; cast. palio.

Eᴛɪᴍ.: del llatí pallĭum, mat. sign. La forma palis prové segurament d'una contaminació de càliç. La variant pàlit és un cas del fenomen freqüentíssim de la -t paragògica quan el mot acaba en -i àtona (com prèmit, sòmit, etc.).

[¹ pal·li: entrada al DCVB]

Max Weber (iii) — On Purpose

    [...] We shall set to work and meet the 'demands of the day', in human relations as well as in our vocation. This, however, is plain and simple, if each finds and obeys the demon who holds the fibers of his very life.

—Max Weber, Science as Vocation

(1922)

Max Weber (ii) — On scientific Progress

    [...] Let us first clarify what this intellectualist rationalization, created by science and by scientifically oriented technology, means practically.
    Does it mean that we, today, for instance, everyone sitting in this hall, have a greater knowledge of the conditions of life under which we exist than has an American Indian or a Hottentot? Hardly. Unless he is a physicist, one who rides on the streetcar has no idea how the car happened to get into motion. And he does not need to know. He is satisfied that he may 'count' on the behavior of the streetcar, and he orients his conduct according to this expectation; but he knows nothing about what it takes to produce such a car so that it can move. The savage knows incomparably more about his tools. When we spend money today I bet that even if there are colleagues of political economy here in the hall, almost one of them will hold a different answer in readiness to the question: How does it happen that one can buy something for money—sometimes more and sometimes less? The savage knows what he does in order to get his daily food and which institutions serve him in this pursuit. The increasing intellectualization and rationalization do not, therefore, indicate and increased and general knowledge of the conditions under which one lives.

—Max Weber, Science as Vocation

(1922)

Max Weber (i) — On Ideas

    Ideas occur to us when they please, not when it pleases us. The best ideas do indeed occur to one's mind in the way in which Ihering describes it: when smoking a cigar on the sofa; or as Helmholtz states of himself with scientific exactitude: when taking a walk on a slowly ascending street; or in a similar  way. In any case, ideas come when we do not expect them, and not when we are brooding and searching at our desks. Yet ideas would certainly not come to mind had we not brooded at our desks and searched for answers with passionate devotion.

—Max Weber, Science as Vocation

(1922)

Correspondència (ii) — Rodoreda i Sales

    M'interessa moltíssim el que em prometeu, que em fareu un comentari «de lector» quan haureu llegit la meva novel·la. M'interessen molt més els comentaris «de lector» que no els «de crític»—i suposo que a vós també, i tots els qui escrivim amb ganes de ser llegits—i no simplement catalogats pels crítics com papallones clavades amb agulles en tristes històries literàries o mortes antologies.

(Joan Sales)          

—Barcelona, 29 agost 1962

Cartes completes (1960-1983)

Mercè Rodoreda — Joan Sales

(ed. Montserrat Casals, Club Editor 2008)

Correspondència (i) — Rodoreda i Sales

    Li semblaré impertinent, tossut o fins i tot maniàtic de donar tanta importància a una cosa merament convencional com és el títol. Comprenc que li pugui fer aquest efecte, però si vostè visqués—com vivim aquí—la batalla dura de ᴄᴏɴᴠᴇ̀ɴᴄᴇʀ ʟᴀ ɴᴏsᴛʀᴀ ɢᴇɴᴛ ᴘᴇʀǫᴜᴇ̀ ʟʟᴇɢᴇɪxɪ ʟʟɪʙʀᴇs ᴄᴀᴛᴀʟᴀɴs, comprendria que hem de recórrer a totes les martingales—i entre elles la de rumiar títols que tinguin «ganxo».
    Mentrestant la saluda amb tot afecte

Joan Sales        

—Barcelona, 12 maig 1961

Cartes completes (1960-1983)

Mercè Rodoreda — Joan Sales

(ed. Montserrat Casals, Club Editor 2008)

Converses filològiques (ii) + Mot del dia (xvi) — servar

[...] El fet de no usar mai cap mot ni accepció que no figuri en els diccionaris més autoritzats, i de no escriure mai els mots amb mala ortografia, no ens eximirà del retret d'usar una llengua pobra i impura, si no ens esforcem encara més per servar en tot el seu ús i propietat els recursos essencials de l'idioma.

—Joan Coromines, Lleures i converses d'un filòleg (1971)

Fraseologia i vocabulari bàsics

servar¹

[1244; del ll. servare, íd.] 

 2 tr 2 Guardar intacte allò que hom té quasi el deure de conservar.

[¹ servar: entrada al GDLC]

Lleures i converses d'un filòleg (i)

[...] Jo m'he trobat amb un d'aquests enamorats dels "llurs" i dels "quelcoms" que havia de fer imprimir una invitació i em preguntava com es diu en català "diumenge vinent si Déu vol". Havent-li respost que no es podia dir millor que com ho acabava de fer ell mateix tan espontàniament, es veu que no el vaig convèncer; quan aparegué la invitació impresa s'hi podia llegir, com ja era de témer, "diumenge pròxim Déu mitjançant".

—Pròleg de Joan Sales a

Lleures i converses d'un filòleg, Joan Coromines

L'horreur

"After Brexit, there's a big temptation to make English the language of reference even more in the future," said Sylvie Guillaume, a French Socialist MEP and one of the European Parliament's vice presidents. "It worries me because I don't really want us to end up speaking a language without subtlety on sensitive subjects."

"As Britain leaves, English on rise in EU—to French horror"

(politico.eu)

D'això només puc concloure que Mme. Guillaume considera que qualsevol aprenent a traductor pot dominar el francès de forma més natural i senzilla que l'anglès; jo em remeto a Joseph Conrad, que dominava el polac, l'anglès, i el francès, amb la següent cita (evidentment en anglès):

"Ah… to write French you have to know it. English is so plastic—if you haven't got a word you need you can make it, but to write French you have to be an artist like Anatole France."

Ja que no tots podem aspirar a ser artistes com Anatole France, em perdonaran si escric en anglès tant com hi llegeixo? I si no els sembla bé, atraguin vostès talent, creïn oportunitats i infraestructura, facin una passa al davant del front de la modernitat i no cal dubtar que el fruit serà més dolç—perquè amb viure de la glòria passada i les pàgines de Montaigne no s'arriba ni tan sols a la sembra.

Du Bois (ii)

    Work and wealth are the mighty levers to lift this old new land; thrift and toil and saving are the highways to new hopes and new possibilities; and yet the warning is needed lest the wily Hippomenes tempt Atalanta to thinking that golden apples are the goal of racing, and not mere incidents by the way. [pp. 84]

Patience, Humility, Manners, and Taste, common schools and kindergartens, industrial and technical schools, literature and tolerance,—all these spring from knowledge and culture, the children of the university. So must men and nations build, not otherwise, not upside down. [pp. 88]

—W. E. B. Du Bois, The Souls of Black Folk (1903)

V. Of the Wings of Atalanta

Du Bois (i)

    My journey was done, and behind me lay hill and dale, and Life and Death. How shall man measure Progress there where the dark-faced Josie lies? How many heartfuls of sorrow shall balance a bushel of wheat? How hard a thing is life and strife and failure, and yet how human and real! And all this life and love and strife and failure,—is it the twilight of nightfall or the flush of some faint-dawning day?

—W. E. B. Du Bois, The Souls of Black Folk

(1903)

Mot del dia (xv) — brogir

I el vent inflà la vela pel mig, i l'ona purpúria
brogia fort a l'entorn del gaó de la nau lliscadissa;
la qual corria per l'ona cap a la fi de la ruta.
Llavors havent aferrat l'ormeig dins la negra nau ràpida,
van posar unes cràteres coronades de vi,
i libaren als déus immortals que des de sempre són vius,
i sobretot a la filla de Zeus, la dels ulls lluents.
I tota la nit i fins l'alba la nau va fendre sa ruta.

—Homer, Odissea (Cant II)

traducció de Carles Riba (1919)

brogir¹

[s. XIV; d'origen incert, probablement de *brugīre, encreuament entre el seu ll. rugīre 'rugir' i el seu sinònim cèlt. *bragere 'bramar' (cf. braolar)] 

v intr Fer brogit, fer remor.

fendre²

[s. XIV; del ll. fíndĕre, íd.]

v tr 1 Esberlar.

2 Tallar, travessar subtilment i de pressa, un fluid.

3 GRÀF Fer un petit solc (en una cartolina) amb una eina de vora fina però no tallant, per poder-la doblegar correctament.

 M'ha sorprès el significat específic de fendre (3). Mai a l'escola he sentit dir-ne "fendre", però bé que ho hem fet tots! Que accions quotidianes tinguin noms, i els haguem oblidat...

[¹ brogir: entrada al GDLC] [² fendre: entrada al GDLC]

Odissea (ii)

—«Coratge, dida, que no sense un déu em vingué aquest propòsit. [...]»

—Homer, Odissea (Cant II)

 traducció de Carles Riba (1919)

Un ram convuls de síl·labes de vidre

Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

—Vicent Andrés i Estellés, Sonata d'Isabel

Devem ser tres bojos

    Et necessitàvem, primavera, i t'hem esperat recollits i amagats a resguard del vent cruel i la nevada, anhelosa del teu color i la fragància amb que tot ho inundes.
    I encara que vinguis a corre-cuita, nosaltres et seguim com vens, corrent i xops, i ens aixopluguem als portals mentre et presentes i ens convides al frec de l'estiu, i aixeques del terra la seva ànima, i fas cantar els carrers amb ta aigua musicada.
    Alguns fins t'abracem al bell mig de ton plor, mentre l'arbre es fa gros i penja, mudat del perfum que portes de tant lluny.
    Amunt, murmures, i devem ser tres bojos que t'escoltem el repicar.

Macbeth (iv) — I have supped full with horrors

MACBETH
                    A cry within of women
       What is that noise?
SEYTON
    It is the cry of women, my good lord.
                                                Exit
MACBETH
    I have almost forgot the taste of fears.
    The time has been my sense would have cooled
    To hear a night-shriek, and my fell of hair
    Would at a dismal treatise rouse and stir
    As life were in 't. I have supped full with horrors.
    Direness, familiar to my slaughterous thoughts
    Cannot once start me.

—Shakespeare, Macbeth

(Act  5, Scene 5)

Macbeth (iii) — Pluck a rooted sorrow

MACBETH
    [...]
    How does your patient, doctor?
DOCTOR
         Not so sick, my lord,
    As she is troubled with thick-coming fancies
    That keep her from her rest.
MACBETH
        Cure her of that.
    Canst thou not minister to a mind diseased,
    Pluck from the memory a rooted sorrow,
    Rize out the written troubles of the brain
    And with some sweet oblivious antidote
    Cleanse the stuffed bosom of that perilous stuff
    Which weighs upon the heart?
DOCTOR
        Therein the patient
    Must minister to himself.

—Shakespeare, Macbeth

(Act 5, Scene 3)

Macbeth (ii) — Out, damned spot

LADY MACBETH
    Yet here's a spot.
DOCTOR
    Hark! She speaks. I will set down what comes from her, to satisfy my remembrance the more strongly.
LADY MACBETH
    Out, damned spot! Out, I say!—One, two.
    Why, then, 'tis time to do 't. Hell is murky!—Fie, my lord, fie!
    A soldier, and afeard? What need we fear who knows it,
    when none can call our power to account?—Yet
    who would have thought the old man to have had so much blood in him.

—Shakespeare, Macbeth

(Act 5, Scene 1)

Macbeth (i) — Fight it like a man

MACDUFF
    [...]
    My wife killed too?
ROSS
    I have said.
MALCOLM
    Be comforted.
    Let's make us med'cines of our great revenge,
    To cure this deadly grief.
MACDUFF
    He has no children. All my pretty ones?
    Did you say all? O hell-kite! All?
    What, all my pretty chickens and their dam
    At one fell swoop?
MALCOLM
    Dispute it like a man.
MACDUFF
    I shall do so,
    But I must also feel it as a man.

—Shakespeare, Macbeth

(Act 4, Scene 3)

The piano tuner

   [...] Another song, indeed, plays on fears of a moral hazard to women and girls of respectable families, presenting them with a picture of a seductive male who had easy access to the middle-class home: the piano tuner. We can only speculate about the anxious reaction of some parents to the chorus of "The Tuner's Oppor-tuner-ty".

At first he'd tune it gently, then he'd tune it strong,
Then he'd touch a short note, then he'd run along,
Then he'd go with a vengeance, enough to break the key,
At last he tuned whene'er he got an opportunity.

—Derek B. Scott, Sounds of the Metropolis

(2008)