Mot del dia (xiv) — averany

    —«[...] Si tu, que saps tantes coses de l'antigor, entabanant
amb tos parlotegis un home més jove, el punys a embravir-se,
per ell de primer serà més greuge encara—i amb tot
no podrà treure cap a res per amor d'aquests averanys:—
i a tu, velletó, et posarem una penyora que et requi
endins del cor, de pagar-la; i serà una dura sentida. [...]»

—Homer, Odissea (Cant II)

traducció de Carles Riba (1919)

averany¹

[s. XIV; de l'ant. averar 'calcular, estimativament', der. de ver 'veritable']

m Auguri, pronòstic. Fer bons averanys, mals averanys.

El verb punyir també em resulta atractiu, sobretot la seva segona accepció:

punyir²
[s. XIV; del ll. pŭngĕre 'punxar']
v 1 tr 1 Punxar. 2 fig Penetrar colpidorament l'ànim. 3 Burxar ficant-hi la mà o un objecte punxegut.
2 intr Començar a sortir la barba o els sembrats. A quinze anys ja li començava a punyir la barba. El blat ja puny.
[...]

'El blat ja puny', preciós.


[¹ averany: entrada al GDLC][² punyir: entrada al GDLC]

Mot del dia (xiii) — llustrejar

    I en llustrejar en el matí l'Aurora dels dits rosadencs,
es va llevar del seu llit el fill amorós d'Ulisses,
i es vestí, i es passà una espasa punxent per l'espatlla,
i es cordà sota els peus tan fins unes belles sandàlies,
i va sortir de la cambra, igual, de la cara, que un déu.

—Homer, Odissea (Cant II)

traducció de Carles Riba

(1919)

llustrejar → llostrejar¹

[de llostre]

v intr Fer una claror tènue al vespre o a la matinada.

Al seu torn, llostre és variant de llustre (de l'italià lustro):

llostre²

2 1 m Claror crepuscular, crepuscle matinal o vespertí. El primer llostre.

2 entre dos llostres loc adv A l'hora crepuscular tant del matí com del vespre. 

Quanta llum a l'Odissea...

Mot del dia (xii) — llambrejar

I entre ells estava cantant el cantor molt il·lustre, i ells seien
en silenci escoltant; i cantava el míser retorn
dels Aqueus, que de Troia partint va imposar-los Pal·las Atena.
I des de la cambra de dalt li arribà fins al cor la divina
cançó, a la filla d'Icari, la discreta Penèlope:
I davallà per l'escala alterosa del seu habitatge,
no sola, perquè la seguien dues seves serventes.
I en arribar als pretendents s'aturà, la divina entre dones,
dreta contra el muntat del sostre fet tan massís,
tirant-se davant de les galtes els panys del vel llambrejant:
i a cada costat li estava una serventa fidel.
I esclafint el plor escometia el diví cantaire, dient:
—«Oh Femi, si saps tants altres encantaments de l'oïr
pels moridors, fetes d'homes i déus que els cantaires celebren,
canta'ls-en una, aquí segut, i ells en tant, en silenci
vagin bevent el vi: però cessa aquest cant funeral
que sempre em capola dintre del pit el cor amorós,
perquè més a mi que a ningú m'ha escaigut un dol sense oblit.
Tan cara és la testa que enyor, recordant-me sempre de l'home
del qual la fama és vasta de l'Hèl·lada al centre d'Argos.»

—Homer, Odissea (Cant I)

 (tr. Carles Riba, 1919)

Bé pot ser un català que gongoreja un xic, però quin goig que fa!

llambrejar → llambrar¹
[del cat. ant. llambre 'ambre', de l'àr. al-'ánbar, íd., amb l'article aglutinat (v. ambre)] 
v intr Emetre raigs de llum per reflexió les aigües, els metalls, les pedres precioses, etc. Els ferros de les llances llambraven. 

Femi canta als pretendents, de John Flaxman (1805)

[¹ llambrar: entrada al GDLC]

Odissea (i)

I més a Catalunya, on la nostra llengua, vetusta i ritual alhora que indefinidament plasmable encara, apta per a tots els artificis ensems que per a totes les ingenuïtats, popular i palaciana; i la nostra poesia, tradicional i encara novella, tendint a alliberar-se de barroques ornamentacions, i de vaguetats romàntiques, i de deliqüescències simbolistes, per tornar a l'expressió directa, simple, precisa i noble, imposen com enlloc més al traductor d'Homer un deure de màxima fidelitat a Homer, amb una garantia suplementària de màxima fidelitat a la nostra llengua i, si no ben bé a la nostra època, almenys a l'època a la qual aspirem.

—Designi del traductor a la Odissea,

de Carles Riba

El comte Arnau (i)

¿Creieu que aquesta sang es tan poc forta
que l'aigualeixin fulles de missals
i carrandelles d'una lletra morta
que corca la misèria dels queixals?

—Josep-Maria de Sagarra, El comte Arnau

(1928)

Perquè la nit és, com la mort, viventa

[…]

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
Oh seny de la muller, ple de destí!
Oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l'indolent donzell
de sa naixent solemnitat s'espalma
i estic empallegat amb un reialme
i somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,
la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la foscor d'enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.

—Josep Carner, El beat supervivent

(d'El cor quiet, 1925)

Mot del dia (xi) — rent

[…]
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
[…]

—Vicent Andrés i Estellés, M'aclame a tu

Gràcies a Pau Alabajos vaig descobrir aquest preciós poema del poeta valencià:

Navegant la producció musical de Toti Soler, entre d'altres coses (Vladimir Maiakovski!), una versió de M'aclame a tu:

Cal mencionar, d'aquest mateix disc, Cançó de suburbi (poema de Josep Maria de Sagarra); tinc planejat dedicar-li una entrada.

El mot del dia ve donat per un cas lleu del síndrome de Baader-Meinhof: durant aquesta setmana passada m'he començat a obsessionar pel pa—més ben dit, m'he començat a obsessionar per la seva elaboració. I resulta¹ que un dels ingredients principals, el cap de feina (o massa mare, terme més contemporani), té un sinònim que apareix en aquest poema de Vicent Andrés Estellés, que també he descobert durant els últims dies.

rent²

[1575; der. postverbal de rentar, en el sentit més primitiu del ll. recentare 'refrescar, deixatar tirant-hi una substància líquida'] 

m ALIM Llevat.

Per acabar, la versió original d'Ovidi Montllor:

[¹ "Com es diu en català masa madre?" al TERMCAT] [² rent, entrada al GDLC]

Anna Karenina (iii)

 But the more time that passed, the more clearly he saw that, natural as this situation was for him now, he would not be allowed to remain in it. He felt that, besides the good spiritual force that guided his soul, there was another force, crude and equally powerful, if not more so, that guided his life, and that this force would not give him the humble peace he desired. He felt that everybody looked at him with questioning surprise, not understanding him and expecting something from him. In particular, he felt the precariousness and unnaturalness of his relations with his wife.
 […]
 'I am very grateful for your confidence, but …' he said, feeling with embarrassment  and vexation that what he could resolve easily and clearly in himself, he could not discuss in front of Princess Tverskoy, who was for him an embodiment of that crude force which was to guide his life in the eyes of the world and which prevented him from giving himself to his feeling of love and forgiveness. He stopped, looking at Princess Tverskoy.

—Leo Tolstoy, Anna Karenina

(Part Four, XIX)

tr. Pevear & Volokhonsky

Mot del dia (x) — conco

   Scherbatsky left them, and Kitty, going over to an open card table, sat down, took a piece of chalk in her hand and began to trace radiating circles on the new green cloth.
   They resumed the conversation that had gone on at dinner about the freedom and occupations of women. Levin agreed with Darya Alexandrovna's opinion that a girl who did not get married could find feminine work for herself in her family. He supported it by saying that no family can do without a helper, that in every family, poor or rich, there are and must be nannies, hired or from the family.

—Leo Tolstoi, Anna Karenina

(Part Four, XIII)

tr. Pevear & Volokhonski

Això de "una noia que no es casés podria trobar feina femenina [apropiada] dins la mateixa família" m'ha recordat immediatament a conco/conca, paraula que he descobert avui:

conco -a¹

[1839; alteració popular o infantil de onclo, variant de oncle]

1 adj i m i f Fadrí o fadrina vells, que generalment romanen a la casa pairal governada pel germà hereu.

[¹ conco -a: entrada al GDLC]

Mot del dia (ix) — partera

Avui va de nadales:

"Maria anava partera
i en el portal va parir
i Sant Josep se mirava
aquell infant tan polit."

partera¹
[derivat de part]
f Dona o femella que fa poc que ha parit; cast. partera.

Com amb qualsevol nadala, en tenim moltes versions per escoltar! Primer, d'on l'he descoberta; Mireia Vives i Borja Penalba:

 

També s'hi han atrevit Tornaveus:

Com no, Al Tall:

I per acabar, un arranjament curiosíssim interpretat per Miquel Gil i Lidia Pujol:

De l'entrada al DCVB, en cito un detall candent de cultura popular:

Existeixen oracions populars per demanar un bon part, d'un to entre ingenu i sorneguer, com aquesta: «Sant Ramon Nonat, per la gràcia que Déu vos ha dat, alcanceu-li gràcia de que lo que ve, ixque tan dolç com ha entrat» (Tortosa).

[¹ partera: entrada al DCVB]

Mot del dia (viii) — tocsin

Atenció a 'tocsin', que no 'toxin'!

Let us not deceive ourselves on this. As in the 18th century, the American war of independence sounded the tocsin for the European middle-class, so in the 19th century, the Americal Civil War sounded it for the European working-class.

—Karl Marx, Capital

(preface to the First German Edition,

tr. Samuel Moore & Edward Aveling)

tocsin, n.¹

[< French tocsin, in Old French toquassen, toquesin, -sain, -saint, etc.; < Provençal tocasenh , < toca-r (French touche-r) to Touch v., strike + senh 'signe, marque, appel de la cloche, cloche' < Lating signum, sign, in later Latin also a bell; 'campana, nola, Italis Segno']

1. a. A signal, esp. an alarm-signal, sounded by ringing a bell or bells: used orig. and esp. in reference to France.

[...]

De Laumelle

 [¹ tocsin: entrada al OED]

Cacophonies

As for the psalms, we praise them as the divine thing that they are, and we have good translations, whereas yours is horribly corrupt, even though the awful “Council” of Trent has preferred it above all others. And we have translated them into the vernaculars, German, French, and English, and we often sing them, not only in churches but also in houses and in the streets, in order to rejoice in the glory of God. And we understand what we are singing, whereas your tonsured ones do not understand a thing, not even you who are listening to them. Would you perhaps understand the line sung in polyphony? Another one of the stupid practices of your refined deceivers is how the word of God, which should be preached clearly and understood, is kept buried and hidden among you, not only in those symbols and figures, as I have shown, not only because it is spoken in Latin, but also [buried] underneath the notes of your polyphony, and inside the pipes of your organs, and sometimes under the sounds of bagpipes, cornetti, and cornamuses all mixed together.

—Pier Paolo Vergerio, Operetta nuova

(from Singing Jeremiah: Music and Meaning in Holy Week,

 Robert L. Kendrick, Indiana University Press, 2014)

Mot del dia (vii) — aldarull

La repetiria [la teoria] Bartomeu Robert, que començava així a acostar-se al nacionalisme, en la seva famosa conferència de l'Ateneu del març del 1899—la qual quedaria interrompuda a causa de l'aldarull que va aixecar la premsa madrilenya.

—Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme

(Empúries, 1995)

aldarull¹

[1891; d'origen incert; la var. aldarulla fa pensar en una dissimilació del ll. ecl. alleluia en el sentit de 'crits d'alegria' propis de Pasqua, amb influx de trull (2) 'renou']

m Confusió, avalot.

Un sinònim d'aldarull és enrenou, que prové de renou (també soroll, agitació), i aquest de nou, el fruit de la noguera, al·ludint probablement al soroll que produeix la closca dura dins el fruit, com demostren les expressions ésser més el soroll que les nous, o com més petita és la nou més soroll mou. El primer pas de nou a renou és lògic des del punt de vista etimològic, però és curiosa la transformació renou a enrenou, que no afegeix significat semàntic, i no obstant això avui en dia sembla haver substituït la primera.

[¹ aldarull: entrada al GDLC]

"La cultura del catalanisme" (i)

Fins i tot deixant de banda el fet fonamental que les races no existeixen, les teories racials són d'aplicació particularment difícil allà on manca en absolut qualsevol criteri identificador una mica vistent. Els catalans no ofereixen res que s'acosti a un arquetipus racial. No hi ha un tipus català, ni tan sols en els termes imprecisos en què es diu, de vegades, que hi ha un tipus racial basc o gal·lès. I si ens posem a buscar, com a indicadors de semitisme, cabells negres i rinxolats, pells més o menys morenes, i nassos més o menys ganxuts—o temperaments de negociant!—, és és que probable que els semites en surtin justament allà on no els volem.

—Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme (pp. 198)

(Empúries, 1995)

Marx (ii)

   The animal is immediately identical with its life-activity¹. It does not distinguish itself from it. It is its life-activity. Man makes his life-activity itself the object of his will and of his consciousness. He has conscious life-activity. It is not a determination with which he directly merges. Conscious life-activity directly distinguishes man from animal life-activity. It is just because of this that he is a species being. Or it is only because he is a species being that he is a Conscious Being, i.e., that his own life activity is an object for him. Only because of that is his activity free spirit. Estranged labour reverses this relationship, so that it is just because man is a conscious being that he makes his life-activity, his essential being, a mere means to his existence.

—Karl Marx, Economic and Philosophic Manuscripts of 1844

(tr. Martin Milligan, in The Marx-Engels Reader)

¹ productive life, labour.

Això del mot diari ha durat ben poc, però aquesta setmana ho tornaré a intentar.

Marx (i)

    Feudal society was dissolved into its basic element, man; but into egoistic man who was its real foundation.
    Man in this aspect, the member of civil society, is now the foundation and presupposition of the political state. He is recognized as such in the rights of man.
    But the liberty of egoistic man, and the recognition of this liberty, is rather the recognition of the frenzied movement of the cultural and material elements which form the content of his life.
    Thus man was not liberated from religion; he received religious liberty. He was not liberated from property; he received the liberty to own property. He was not liberated from the egoism of business; he received the liberty to engage in business.
    [...]
    The political revolution dissolves civil society into its elements without revolutionizing these elements themselves or subjecting them to criticism.

—Karl Marx, The Jewish Question

(from the Marx-Engels Reader, 2nd edition,

Robert C. Tucker)

Mot del dia (vi) — basarda

basarda
[1803; probablement del fr. ant. vézarde, del vg. i ant. vesse 'pet' (del ll. vissire 'fer pets'), amb influx de hasarder 'arriscar' i potser de basir 'defallir, morir']
f Feredat, sentiment de depressió que s'empara d'algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens, que evoca idees de perills damnatges, mals, etc. La basarda de la nit, de la foscor.

I la font:

El comentari de l'alcalde Caparrós "Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!", referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d'estat, l'enganyifa del reconeixement internacional.

—Àngel Casas, Mamelles grosses

(al seu blog, 15/03/2018)

Mot del dia (v) — xaró

Més Monzó, mai millor!

xaró¹
[c. 1900; d'origen incert, possiblement aplicació figurada del dial. xaró 'xai', mots de creació expressiva, amb influx potser de mots com carrincló, xiroi]
adj De mal gust, mancat d'art, de gràcia, de distinció.

I la font:

    Dubta si la promesa ho exigeix o no, però com que s'estima més trair-la per excés que no pas per defecte declara la resta del que pensa: que precisament una de les coses que li desagraden d'ella (i que lliga amb una certa actitud que ella creu esnob però que en el fons és xarona i prou) és l'afició a anar sempre a restaurants d'aquells que substitueixen la bona cuina per les relacions públiques.

—Quim Monzó, Amb el cor a la mà

 (dins la col·lecció El perquè de tot plegat,

Quaderns Crema 1999)

La manifestació més contemporània del mot "esnob" (ja catalanitzat) podria ser "fake" o "poser". És interessant veure l'etimologia també d'esnob, per al llenguatge comú "algú pretensiós",

esnob²
[de l'angl. snob 'pegot' i, en argot estudiantil, 'no universitari', d'on 'de baixa condició'; en aquest sentit, hi pot haver influït la interpretació ll. s[ine] nob[ilitate], aplicat als alumnes no nobles]
1 m i f Persona que és amatent a acollir tota novetat en les idees, els gusts, etc., pel sol fet que la seva adopció li sembla ésser un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc.

En anglès, però, "snob" patí una evolució semàntica molt interessant (i subtil). Segons l'OED⁴, l'accepció més antiga (1785) correspon amb el "pegot" mencionat (sabater)—per extensió relativament natural, l'argot estudiantil a Cambridge l'utilitzava en referència als "no universitaris" (c1796). S'utilitzà en aquest sentit ("algú de classe social baixa") fins que la connotació de "ostentós fora del que li pertoca" s'infiltrà (c1850). Avui, s'utilitza en aquest sentit per descriure l'actitud d'algú que adscriu els seus gustos a una classe social més alta que la seva pròpia—en conseqüència, incloent-s'hi.

Compareu les construccions "afició a" i "afició de";

afició³
[del cast. afición, der. semipopular de afección (cf. afecció)]
f 1 Inclinació a una activitat. Tenir afició a l'esport, al cinema.
2 Conjunt de seguidors d'un esport, un equip esportiu, un espectacle, etc. L'afició del Barça.

[¹ xaró: entrada al GDLC] [² esnob: entrada al GDLC] [³ afició: entrada al GDLC] [⁴ snob: entrada al OED]

Mot del dia (iv) — bark

Avui aprofito per compartir, amb els mots del dia, un fragment de Tolstoi del qual gairebé es pot respirar Rússia desglaçant-se al bell mig de l'esclat de la primavera.

bark¹
[a1300; < Scandinavian bark- (Old Norse börkr, Swedish, Danish bark) < Germanic *barku-z]
1.a. The rind or outer sheath of the trunk and branches of trees, formed on tissue parallel with the wood.

hollow²
[1553; Old English holh (c.f. Old High German huliwa, hulwa, Middle High German hülwe, pool, puddle, slough) < Old Germanic *holhwo-, apparently radically related to Old English hol (→ holl adj., hole n.) and holc (→ holk n., cavity); but the nature of the formation is obscure]
1. A hollow or concave formation or place, which has been dug out, or has the form of having so been: (a) a hole, cave, den, burrow (obs.); (b) a hole running through the length or thickness of anything; a bore (obs.); (c) a surface concavity, more or less deep, an excavation, a depression on any surface; (d) an internal cavity (with or without an orifice); a void space.
2. spec. A depression on the earth's surface; a place or tract below the general level or surrounded by heights; a valley, a basin.

I l'exemple d'ús:

If Levin felt happy in the cattle- and farm-yards, he felt still happier in the fields. Swaying rhythmically to the amble of his good little mount, drinking in the warm yet fresh smell of the snow and the air as he went through the forest over the granular, subsiding snow that still remained here and there with tracks spreading in it, he rejoiced at each of his trees with moss reviving on its bark and buds swelling. When he rode out of the forest, green wheat spread before him in a smooth, velvety capet over a huge space, with not a single bare or marshy patch, and only spotted here and there in the hollows with the remains of the melting snow.

—Leo Tolstoi, Anna Karenina (Part Two, XIII)

tr. Pevear & Volokhonsky

El context fa obvi que "hollow" as refereix a la primera accepció del OED, més adient que l'accident geogràfic de major escala (una conca—d'etimologia interessant, segons el GDLC). Trobo adient citar també l'original en rus, a veure si m'inspira a dedicar-li una anàlisi més detallada:

Если Левину весело было на скотном и житном дворах, то ему еще стало веселее в поле. Мерно покачиваясь на иноходи доброго конька, впивая теплый со свежестью запах снега и воздуха при проезде через лес по оставшемуся кое-где праховому, осовывавшемуся снегу с расплывшими следами, он радовался на каждое всое дерево с оживавшим на коре его мохом и с напухшими почками. Когда он выехал за лес, пред ним на огромном пространстве раскинулись ровным бархатным корвом зеленя, без одной плешмины и вымочки, только кое-где в лощинах запятнанные остатками тающего снега.³

Per tant, корá (bark—escorça), i лощи́на (hollow—sot). La segona accepció al GDLC,

sot⁴
[c.1500; d'un preromà mediterrani *tsotto, tsotta, íd.]
m 1 Clot.
2 Petita depressió del terreny que s'entolla quan plou. Vaig ficar el peu en un sot ple d'aigua.

il·lustra perfectament, al meu entendre, el tipus de "hollow" que està anomenant Tolstoi, que acomoda "remains of the melting snow", no pas "a valley, a basin" del OED (2).

[¹ bark: entrada al OED] [² hollow: entrada al OED] [³ Анна Каренина, Л. Н. Толстой (Часть вторая, ХIII) al ilibrary.ru] [⁴ sot: entrada al GDLC]

Mot del dia (iii) — capir

Vaig a dormir amb les ganes d'esbrinar el significat de l'expressió despectiva "manada de tauls de livita" (Marfany² pp. 103) utilitzada per un orador o escriptor finisecular (XIX) en contra dels polítics en general. Ens haurem de conformar amb un verb de regust clarament italianitzat:

capir¹
[1839; d'origen incert, possiblement de l'it. capire, íd., o bé der. regressiu de capissar, íd., amb inflúx també de l'it. capire]
v tr Entendre, expliar-se (alguna cosa, algun fet).

I el seu ús patriòtic,

Perque ells [els joves], comensant a viurer, y no sentint gran atracció, ni trovantse lligats per vínculs forts a cap dels partits polítichs, capirán més prompte la moderna paraula autonomía que ha de ser l'airet potent que ha de trencar pel mitj una de las columnas del temple d'Hércules de la vella política, hont si veu grabat non plus ultra, y enderrocat y aterrat lo non, l'humanitat sencera llegirá plus ultra, més enllà...

—A. de Metge, Qui som y a qué venim

(Marfany² pp. 106)

Com es pot capir, dilato una mica el propòsit del mot diari (n'he segat uns quants en anglès, que potser demà incorporo—io and behold el plurilingüisme d'espardenya). No és cada dia que un troba mots etimològicament rics i complexes, dignes de comunicació i conferència.

Adició posterior: no me n'he pogut estar i he buscat amb un xic més cura; n'ha bastat.

taül³
[del cast. tahul, variant de tahur 'tafur']
m i f 1 Persona de mala vida, que no és de fiar, capaç de qualsevol acció baixa.

També crec haver tingut sort amb això de "livita". Una cerca a Google revela diferents al·lusions a peces de roba:

"¡Milagro que lleven toos livita y gorra con trenzaera di oro á la redó!"⁵
"[...] motiu pel qual vaig posar-me la livita i la gorra"⁴

Heus aquí Atlantis:

levita⁶
[1460; del fr. lévite, íd., i aquest, del ll. levita, israelita de la tribu de Leví, dedicat al servei del temple; el nom s'aplicà al vestit per la semblança amb el que duien els levites en les obres de teatre]
...
3 f INDUM Peça de vestir masculina, d'ús al segle XIX, amb mànigues, cenyida al cos i amb faldons que envolten completament les cuixes.

1851. Journal des Dames et des Modes. Homes amb americana, levita i frac.⁷

[¹ capir: entrada al GDLC] [² La cultura del catalanisme de Joan-Lluís Marfany] [³ taül: entrada al GDLC] [⁴ La literatura infantil i juvenil de Josep Maria Folch i Torres, d'Eulàlia Pérez i Vallverdú, al Google Books] [⁵ La gente de mi tierra en las fiestas del Pilar de Zaragoza, vol.1 de Crispín Botana, al Google Books] [⁶ levita: entrada al GDLC] [⁷ El traje burgués masculino. (...) Conjuntos de 'medio vestir', al bloc Vestuario Escénico]

Spitzer on etymologies

Now what can be the humanistic, the spiritual value of this (as it may have seemed to you) juggling with word forms? The particular etymology of conundrum is an inconsequential fact; that an etymology can be found by man is a miracle. An etymology introduces meaning into the meaningless: in our case, the evolution of two words in time—that is, a piece of linguistic history—has been cleared up. What seemed an agglomeration of mere sounds now appears motivated. We feel the same "inner click" accompanying our comprehension of this evolution in time as when we have grasped the meaning of a sentence or a poem—which then become more than the sum total of their single words or sounds (poem and sentence are, in fact, the classical examples given by Augustine and Bergson in order to demonstrate the nature of a stretch of durée réelle: the parts aggregating to a whole, time filled with contents). In the problem which we chose, two words which seemed erratic and fantastic, with no definite relationships in English, have been unified among themselves and related to a French word-family.

 —Leo Spitzer, Linguistics and literary history (1967)

(reprinted in the Princeton Legacy Library)

Tocqueville avui

Només un dia després d'acabar la meva lectura de De la démocratie en Amérique, ja en veig reflexos a tot arreu.

In short, never underestimate this man [Vladimir Putin] or his cause. All over the world political regimes are adjusting, becoming either a little more authoritarian or a little more democratic. Right now, the momentum is clearly in the authoritarian direction. That’s in part because that side has a brilliant and reckless figure at its head. It’s also because when you pause to ask who is the global leader of the liberal democratic camp, you come up with no name at all.

—David Brooks, Vladimir Putin, the Most Influential Man in the World

(al New York Times, 02/04/2018)

Mot del dia (ii) — ganàpia

Avui he acumulat una bona llista de candidats, i m'he decantat pel següent mot per qüestions de curiositat etimològica, més que per abstrusitat.

ganàpia¹
[1653; deriv. de gana amb el sufix caló -àpia, -ípia]
m i f Persona adolescent o adulta que fa coses pròpies d'una criatura.

He buscat la font etimològica i m'he trobat⁴ amb Leo Spitzer i el seu Ueber Ausbildung von Gegensinn in der Wortbildung (1921), però no m'hi faig esperances; sembla una obra perduda en les biblioteques fictícies, totes amb "Bibliografia" o "References" per títol. El conjurador d'aquesta veu ja havia debutat avui al bloc, però no em fa pas mal donar-li més tinta digital:

"[...] una colla de ganàpies amb pantalons curts van corrent no se sap ben bé darrera de què."

—Quim Monzó, Diumenge passat (La Vanguardia, 1988)

(extret del recull La maleta turca, pp. 37)

En castellà, una paraula propera i excel·lent que he trobat és zangolotino², referint-se en específic a adolescents impròpiament immadurs (i per tant, sense la connotació infantilitzadora del mot català segons diferents exemples d'ús³). També he trobat⁴ gambalúa i grandullón, però no em satisfan gens. Per acabar, el microrelat "Tabú" d'Enrique Anderson Imbert³:

"El ángel de la guarda le susurra a Fabián, por detrás del hombro:

    —¡Cuidado, Fabián! Está dispuesto que mueras en cuanto pronuncies la palabra zangolotino.

    —¿Zangolotino?—pregunta Fabián azorado.

Y muere.

[¹ entrada al GDLC] [² entrada al DLE] [³ entrada al Palabraria] [⁴ entrada al DCVB]

El nostre touretter

     M'imagino part dels espots de la pròxima campanya electoral. Sobre tot de siluetes mig a les fosques, de senyors inclinats sobre un mirallet i esnifant amb un billet de cinc mil, la veu diu: «Podeu sospitar de tots...» Canvia la imatge i apareix, somrient, el nostre touretter, amb la bandera al darrera i fent l'ullet de manera que no sabem si s'insinua o si fa un tic. La veu diu: «Podeu sospitar de tots... menys d'un! Perquè a ell no li cal. Com Obèlix, no li cal poció màgica perquè de petit va caure dins de l'olla». I després, l'anagrama de la coalició i la cançoneta electoral.
     I el que s'estalvia! I l'enveja que en tenen tots els altres!

—Quim Monzó, Tic i fet (La Vanguàrdia, 1988)

 (extret del recull La maleta turca, pp. 44)

Tocqueville (iv)

     [...] Providence did not create mankind entirely independent or altogether enslaved. Around each man it traced, to be sure, a fatal circle beyond which he may not venture, but within the ample limits thus defined man is powerful and free, and so are peoples.
     It is beyond the ability of nations today to prevent conditions within them from becoming equal, but it is within their power to decide whether equality will lead them into servitude or liberty, enlightenment or barbarism, prosperity or misery.

—Alexis de Tocqueville, Democracy in America (pp. 834)

(tr. Goldhammer)

This post marks the end of my reading of Tocqueville's magnum opus; although as usual not a complete one, I do believe it excels at comprehensiveness. The last chapter (General view of the subject) is a beautiful, almost psychological reflexion on the impending transformation that most societies around the globe were to suffer. Tocqueville, born in the bosom of an old society family, and having lived through the excesses of the late stages of the French Revolution, managed to acquire a remarkably open vision of the world to come. While not a usual topic of conversation (one can easily fall trap to the conjurations of political correctness), cultural equalization has brought with it good and bad: Tocqueville realized that, and attempted to cope with it. Notice how he readily admits of the usual romantic mistake of elevating society by its colossi while refusing to acknowledge the abundance and majority of commoners:

     When the world was full of men both very great and very small, very rich and very poor, very learned and very ignorant, I used to avert my gaze from the latter to focus solely on the former, and they gladdened my eyes, but I know that my pleasure was a consequence of my weakness: it is because I cannot take everything around me at a single glance that I am allowed to choose in this way among so many objects those that it pleases me to contemplate. [...]

     It is natural to believe that what is most satisfying to the eye of man's creator and keeper is not the singular prosperity of a few but the greater well-being of all: what seems decadence to me is therefore progress in his eyes; what pains me pleases him. Equality is less lofty, perhaps, but more just, and its justice is the source of its grandeur and beauty.

—ídem (pp. 832-833)

While touching, I nevertheless wonder if Tocqueville is succumbing to the all too familiar doctrine of christian submission and conformism; not something I'd blame, but rather be alert about. He is indeed aware of the tendency of some contemporaries to announce the end of the world and doom of mankind, and is sometimes more productive and suggestive about what to do, rather than why to cry. At any rate, I would have liked to read more about his ideas on how to bring observance and treasuring of some spirit of citizenship, belonging and nation to a mass population in equality. Maybe our syllabus just missed that. My next stop is reading about the influences that Tocqueville had on thinkers after him; I glanced at "liberalism" and the usual "keep the government out" on Wikipedia, but those are the obvious conclusions from a superficial reading. In fact, if he were to stroll around for a day or two, I don't think he would be too happy at how the US, or in fact any other "modern democratic" country, whether liberal or not, is handling things.

Tocqueville (iii)

I am trying to imagine what new features despotism might have in today's world: I see an innumerable host of men, all alike and equal, endlessly hastening after petty and vulgar pleasures with which they fill their souls. Each of them, withdrawn into himself, is virtually a stranger to the fate of all the others. For him, his children and personal friends comprise the entire human race. As for the remainder of his fellow citizens, he lives alongside them but does not see them. He touches them but does not feel them. He exists only in himself and for himself, and if he still has a family, he no longer has a country.
     Over these men stands an immense tutelary power, which assumes sole responsibility for securing their pleasure and watching over their fate. It is absolute, meticulous, regular, provident, and mild. It would resemble paternal authority if only its purpose were the same, namely, to prepare men for manhood. But on the contrary, it seeks only to keep them in childhood irrevocably. It likes citizens to rejoice, provided they think only of rejoicing. It works willingly for their happiness but wants to be the sole agent and only arbiter of that happiness. It provides for their security, foresees and takes care of their needs, facilitates their pleasures, manages their most important affairs, directs their industry, regulates their successions, and divides their inheritances. Why not relieve them entirely of the trouble of thinking and the difficulty of living?

—Alexis de Tocqueville, Democrary in America (pp. 818)

(tr. Goldhammer)

Tocqueville (ii)

Some see in equality only the anarchic tendencies to which it gives rise. They are terrified of their free will; they are afraid of themselves.

—Alexis de Tocqueville, Democrary in America (pp. 829)

(tr. Goldhammer)

Mot del dia (i) — falòrnia

Va ser començar a llegir Carner i Sagarra (o intentar-ho) i adonar-me que parlem idiomes ben diferents. L'estructura sintàctica és la mateixa, però la riquesa lèxica i fraseologia perfectament podrien ser del segle quinze; així que m'he proposat, dins el nou marc de "lectura diària obligatòria", compartir amb igual freqüència ("cara semplicità, quanto mi piaci!") una paraula que satisfaci dos criteris: per una banda, no ha de formar part del meu vocabulari previ; i per altra, perfectament podria fer-ho a bescanvi de deu minuts. En principi déu minuts, a no ser que, com avui, el Cthulhu Internet m'estiri el braç i em porti a veure el barri...

falòrnia¹
[s. XVII]
f Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc. Tot això que diuen són falòrnies.

A l'Aragó s'anomena faloria² al "cuento, fábula, mentira"; és a dir, allò de "no me cuentes cuentos", no al "papá cuéntame un cuento".

[¹ entrada al GDLC] [font: entrevista a Joan Lluís Marfany, minut 5:19] [² entrada al DLE]

Tocqueville (i)

To be sure, centralization can easily impose a certain uniformity on men's external actions, and in the end one comes to desire that uniformity for itself, independent of the things to which it is applied, just as religious fanatics will worship a statue and forget the deity it represents. Centralization easily succeeds in imposing an appearance of regularity on everyday affairs; in cleverly regulating the details of social organization; in suppressing minor disorders and petty crimes; in maintaining a social status quo that is, strictly speaking, neither decadence nor progress; and in maintaining the social body in a state of administrative somnolence that administrators are in the habit of describing as proper order and public tranquility. In short, it excels at preventing, not at doing. When it is a matter of stirring a society to its depths or of spurring it forward at a rapid pace, centralization's strength deserts it. If even the slightest cooperation is required of individuals, the vast machine turns out to be astonishingly feeble. It is suddenly reduced to impotence.

—Alexis de Tocqueville, Democracy in America (pp. 102-103)

(tr. Goldhammer)

Pérez-Reverte y la Cultura

¿De qué nos sirve [la cultura]?

Para no gritar cuando se cae el avión [risas]. ¿Te cuento porqué te digo esto? Un día iba volando de Chipre a Beirut. Cuando subo a un avión, sé que se puede caer, porque soy razonablemente culto, como cualquiera con un mínimo de vida y lecturas, y sé que según la ley de la gravedad las cosas que pesan se caen. A veces se caen. Y cada Titanic tiene su iceberg. Porque he leído, y eso es ser culto: saber que cada Titanic tiene su iceberg o que cada avión se puede caer. Y ese día, volando en ese avión cayó un rayo, y al perder altura la gente empezó a gritar, y yo me dije: «Fíjate, estos idiotas gritando, no sé de qué se sorprenden, si los aviones se caen, ¿qué esperaban? Me voy a morir entre gente gritando, vaya forma más idiota de morir». ¿Por qué yo no grité? Porque sabía que los aviones se caen, y esos bobos creían de verdad que el avión no se iba a caer nunca. Suben al Titanic pensando que no se va a hundir. Lo creen de verdad. Creen que el coche en el que viajan no se va a estrellar contra el árbol, creen que son inmortales. Y la cultura te permite saber que no lo eres. La cultura da una actitud asuntiva, o como se diga, frente a la vida y la muerte. La parte positiva de la cultura es que, cuando llegan los bárbaros, tú estás en tu biblioteca, apoyado en la ventana, viendo cómo gritan las matronas, cómo las violan, cómo arde Roma, y todo el mundo gritando, y tú dices: «Pero gilipollas, ¿qué esperabais? Los bárbaros hacen estas cosas. Si hubierais leído sabríais que tarde o temprano pasan estas cosas».

—Entrevista a Arturo Pérez-Reverte

(Enric González)