[…]
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
[…]
—Vicent Andrés i Estellés, M'aclame a tu
Gràcies a Pau Alabajos vaig descobrir aquest preciós poema del poeta valencià:
Navegant la producció musical de Toti Soler, entre d'altres coses (Vladimir Maiakovski!), una versió de M'aclame a tu:
Cal mencionar, d'aquest mateix disc, Cançó de suburbi (poema de Josep Maria de Sagarra); tinc planejat dedicar-li una entrada.
El mot del dia ve donat per un cas lleu del síndrome de Baader-Meinhof: durant aquesta setmana passada m'he començat a obsessionar pel pa—més ben dit, m'he començat a obsessionar per la seva elaboració. I resulta¹ que un dels ingredients principals, el cap de feina (o massa mare, terme més contemporani), té un sinònim que apareix en aquest poema de Vicent Andrés Estellés, que també he descobert durant els últims dies.
rent²[1575; der. postverbal de rentar, en el sentit més primitiu del ll. recentare 'refrescar, deixatar tirant-hi una substància líquida']m ALIM Llevat.
Per acabar, la versió original d'Ovidi Montllor:
No comments:
Post a Comment