I entre ells estava cantant el cantor molt il·lustre, i ells seien
en silenci escoltant; i cantava el míser retorn
dels Aqueus, que de Troia partint va imposar-los Pal·las Atena.
I des de la cambra de dalt li arribà fins al cor la divina
cançó, a la filla d'Icari, la discreta Penèlope:
I davallà per l'escala alterosa del seu habitatge,
no sola, perquè la seguien dues seves serventes.
I en arribar als pretendents s'aturà, la divina entre dones,
dreta contra el muntat del sostre fet tan massís,
tirant-se davant de les galtes els panys del vel llambrejant:
i a cada costat li estava una serventa fidel.
I esclafint el plor escometia el diví cantaire, dient:
—«Oh Femi, si saps tants altres encantaments de l'oïr
pels moridors, fetes d'homes i déus que els cantaires celebren,
canta'ls-en una, aquí segut, i ells en tant, en silenci
vagin bevent el vi: però cessa aquest cant funeral
que sempre em capola dintre del pit el cor amorós,
perquè més a mi que a ningú m'ha escaigut un dol sense oblit.
Tan cara és la testa que enyor, recordant-me sempre de l'home
del qual la fama és vasta de l'Hèl·lada al centre d'Argos.»
—Homer, Odissea (Cant I)
(tr. Carles Riba, 1919)
Bé pot ser un català que gongoreja un xic, però quin goig que fa!
llambrejar → llambrar¹
[del cat. ant. llambre 'ambre', de l'àr. al-'ánbar, íd., amb l'article aglutinat (v. ambre)]
v intr Emetre raigs de llum per reflexió les aigües, els metalls, les pedres precioses, etc. Els ferros de les llances llambraven.
 |
Femi canta als pretendents, de John Flaxman (1805)
|
No comments:
Post a Comment