Mot del dia (ii) — ganàpia

Avui he acumulat una bona llista de candidats, i m'he decantat pel següent mot per qüestions de curiositat etimològica, més que per abstrusitat.

ganàpia¹
[1653; deriv. de gana amb el sufix caló -àpia, -ípia]
m i f Persona adolescent o adulta que fa coses pròpies d'una criatura.

He buscat la font etimològica i m'he trobat⁴ amb Leo Spitzer i el seu Ueber Ausbildung von Gegensinn in der Wortbildung (1921), però no m'hi faig esperances; sembla una obra perduda en les biblioteques fictícies, totes amb "Bibliografia" o "References" per títol. El conjurador d'aquesta veu ja havia debutat avui al bloc, però no em fa pas mal donar-li més tinta digital:

"[...] una colla de ganàpies amb pantalons curts van corrent no se sap ben bé darrera de què."

—Quim Monzó, Diumenge passat (La Vanguardia, 1988)

(extret del recull La maleta turca, pp. 37)

En castellà, una paraula propera i excel·lent que he trobat és zangolotino², referint-se en específic a adolescents impròpiament immadurs (i per tant, sense la connotació infantilitzadora del mot català segons diferents exemples d'ús³). També he trobat⁴ gambalúa i grandullón, però no em satisfan gens. Per acabar, el microrelat "Tabú" d'Enrique Anderson Imbert³:

"El ángel de la guarda le susurra a Fabián, por detrás del hombro:

    —¡Cuidado, Fabián! Está dispuesto que mueras en cuanto pronuncies la palabra zangolotino.

    —¿Zangolotino?—pregunta Fabián azorado.

Y muere.

[¹ entrada al GDLC] [² entrada al DLE] [³ entrada al Palabraria] [⁴ entrada al DCVB]